Exposicions

Aquesta sèrie fotogràfica, que continua en procés, documenta a la mare d’Elise i la relació que manté amb ella. Tracta de mostrar-nos, a través de la narrativa fotogràfica, els diàlegs, moments d’intimitat i la gran proximitat amb el seu “model”. L’artista utilitza la seva camera com a pretext per a redefinir el vincle matern. A partir dels seus rituals quotidians, mira a la seva mare tal com és, és a dir, una dona per dret propi i no sols una mare.

Les imatges mostren el desig que té una mare de revelar a la seva filla, una fotògrafa, els canvis físics i emocionals que està experimentant. El projecte és alhora personal i universal, ja que tots dos subjectes s’exposen entre si, alhora que la fotògrafa fa el propi amb si mateixa. Una relació íntima i sensual entre mare i filla es revela a través de la successió de retrats i bodegons.

La pràctica de Elise Corten explora principalment els temes de la intimitat, identitat i memòria a través de projectes fotogràfics de llarga durada.

La seva obra s’ha pogut veure en diverses exposicions i publicacions internacionals, com Portrait of Humanity (Regne Unit), Hangar Photo Art Center (BE) i Hèlsinki Photo Festival (FI), entre altres.

Aquest projecte rendeix homenatge a un tipus de dona molt específic. La “bata” és el vestit de treball que utilitza. Aquesta dona era la matriarca en una societat fortament patriarcal. Criada per a cuidar de la seva família, poques vegades pensava en els seus propis somnis. Parlem d’un grup poc representat i poc apreciat. Vull donar-li una veu i l’homenatge que es mereix. Aquest tipus de dona està en perill d’extinció, igual que la “bata”. A Espanya són la darrera generació. Les sessions de fotos de la sèrie són una aventura creativa on aquestes dones entren en un estat de joc sense ni tan sols adonar-se’n. Les retrato en els seus pobles, dins de les seves cases i llocs de treball. Trenquen les seves fortes rutines mentals i de temps. Es transformen i, a la vegada, transformen el seu entorn.

Crec en una zona màgica durant les nostres sessions en les que les “dones de bata” se senten lliures d’expressar la seva bogeria creativa. El projecte és en sí mateix una experiència d’apoderament. Aquest és el veritable homenatge i no només les imatges finals. La bata és el punt entorn al qual gira el meu estudi. A partir d’aquí, analitzo qüestions de gènere, canvis sociopolítics en la societat i paisatges humans. Aquestes dones han format part de la meva infància. La força i l’afecte són les qualitats que les defineixen. La meva generació ha estat criada per elles. Però nosaltres, les dones modernes, hem canviat els nostres rols. Cada pas endavant necessita una mirada cap enrere per a veure allò que estem deixant enrere i entendre cap a on volem anar. L’humor és un component important al meu treball. És la porta d’entrada per arribara diferents nivells d’interpretació. Per a aquest projecte documental vaig viatjar a un poble de l’Espanya profunda: Villarmienzo, perdut entre les planúries de blat i pràcticament deshabitat per la despoblació i l’èxode rural. Vaig convèncer a sis dones locals de 80 anys per a que es deixessin retratar per mi. Les vaig vestir amb les clàssiques “bates” i també vaig incloure algunes elegants dissenyades per mi. És un projecte documental a l’estil del que jo anomeno “Antropologia Fantàstica”. Aquest terme es refereix a la ciència de l’estudi del ser humà, barrejat amb una aproximació conceptual (fantàstica). Els personatges són reals però hi ha una intervenció des de l’exterior i cert nivell de participació i joc amb l’auto-representació. Aquí veiem el capítol u d’un projecte en curs,tot i que independent en sí mateix, ja que s’exhibeix i publica com una història consistent. L’estudi està destinat a créixer a través de diverses ubicacions geogràfiques, narrant diferents històries i experimentant a cada capítol un estil diferent de representació.

Lucía Herrero va estudiar Arquitectura, Fotografia i Teatre Físic. La seva obra fotogràfica ha guanyat premis internacionals i el seu estil en fotografia documental / artística ha interessat comissaris i editors de tot el món. Les imatges de Lucia s’exhibeixen a nivell internacional en museus, galeries i festivals de fotografia. Durant els darrers anys ha desenvolupat un enfocament de la fotografia documental anomenat per ella “Antropologia Fantàstica”. És una barreja entre ciències socials i intervenció artística. Retrata persones i cultures amb elements dramàtics i fantàstics.

Dir que la vida es mou de pressa és una infravaloració.
La gent passa per la vida d’una manera intransigent, amb un pas caòtic passant per sobre i absorbint qualsevol cosa en el seu camí.

El temps a la ciutat sembla fluir més de pressa, els records a la ciutat semblen esvair-se més ràpidament.

Res sembla quedar immutable en una ciutat.

Un informe de l’ONU suggereix que cap al 2050 la població mundial arribarà als 10.000 milions, amb tres quartes parts de la humanitat vivint a les nostres ja superpoblades ciutats.

Aquest projecte examina l’entorn intens i caòtic d’una de les ciutats més densament poblades del món, Hong Kong.

Zhou HanShun (Singapur)
Zhou HanShun és fotògraf i director d’art. Utilitza la fotografia com una forma d’explorar, investigar i documentar la cultura i gent de les ciutats en les quals ha viscut. El seu treball ha estat exposat internacionalment.

En la exposición “El reencuentro de las almas”, Jorge Delgado-Ureña y Christelle Enquist hacen hincapié en el Nepal mas desconocido, compartiendo su experiencia de asistir a la inauguración del monasterio conmemorativo a Milarepa (figura importante de la historia del Budismo) en Manang, inaugurado el pasado 4 de noviembre 2019 por el venerable Choje Lama Phuntsok Rinpoche. Si bien es un documento del evento, el trabajo fotográfico también representa la visión personal de estos dos fotógrafos de la esencia del budismo, que a menudo va más allá de los estereotipos.

Jorge y Christelle son fotógrafos con sede en Barcelona, España. En 2016 viajaron a Nepal por primera vez y se inspiraron tanto en el país, la cultura y su gente, que fundaron Raw Photo Tours. El objetivo principal de sus viajes era traer fotógrafos internacionales a Nepal y guiarlos tanto en fotografía como en descubrir el país que les robó el corazón. Desde entonces, han organizado viajes fotográficos a Nepal dos veces al año y han ampliado ese concepto a países como Marruecos, Cuba, India e Indonesia.

Una selección de las fotos están en venta en: https://www.rawphototours.com/fine-art-prints/

Este trabajo es una contribución al ejercicio prospecto de la memoria de Chile. La violencia de estado y la respuesta de un pueblo desarmado o equipado con artillería hechiza, fue el espacio en donde encontré una retórica importante para registrar y resignificar. La fotografía se volvió entonces la trinchera desde donde elegí denunciar y combatir. Este documental es un registro de la memoria de un gobierno que declaró la guerra y actuó en consecuencia. De un pueblo en silencio que despertó y que hoy sigue en la lucha.

Diseñador gráfico, documentalista y profesor de diseño. Nacido en 1989, Santiago de Chile.

Instagram: @andrievmechowski

Portafolio: https://andresmellado.myportfolio.com/

Les guerres són segurament una de les pitjors xacres que acompanyen la humanitat des de sempre. A més de les morts i destrucció que generen, solen tenir conseqüències molt més duradores, com la misèria, la fam i les malalties; i més tard una cicatriu que travessa diverses generacions.

Orient Mitjà ha estat, per la seva importància estratègica, l’escenari de diferents guerres molt cruentes, entre territoris o per la intervenció de grans potències en nom de salvaguardar la pau mundial. Per això s’ha convertit en una de les regions més inestables del planeta.

Alguns testimonis com l’autor han viscut la guerra en directe i ens han ensenyat una de les pitjors cares de la humanitat.

Durant els primers anys de la meva carrera com a fotògraf, em vaig enfocar en la imatgeria religiosa d’algunes cultures tradicionals, sobretot des de la perspectiva de la psicologia arquetipal. En els últims vint anys, he treballat amb més de trenta-cinc cultures originàries dels cinc continents (incloent-hi els sami del nord d’Europa i els Maori de Nova Zelanda).

L’any 2000 vaig saber, de manera fortuïta, que la meva besàvia paterna havia estat indígena. Pertanyia a un grup que va desaparèixer completament, bé per l’extermini directe, bé pel mestissatge. Va sorgir una urgència en mi d’indagar sobre les seves creences, la seva mitologia, la seva cosmogonia. Però no va quedar ni rastre. És per això que em vaig proposar un projecte de vida: investigar sobre les mitologies de grups originaris americans que han sobreviscut fins a l’actualitat i proposar una iconografia per als seus déus, abans que desapareguin del tot. Aquests grups estan en zones remotes, generalment bastant aïllats i per al desenvolupament del projecte he comptat amb el suport dels xamans, mestres i savis de les comunitats en les que he estat.

Així, des de l’any 2001 fins al present, he inclòs 11 cultures indígenes de sis països i he realitzat més de 80 imatges basades en els mites, llegendes i creences d’aquests grups. Totes les imatges han estat posteriorment enviades a les comunitats on vaig treballar, per les seves escoles o llocs comunals. I cada persona retratada ha rebut la seva imatge.

La investigació ha consistit a indagar sobre les mitologies dels grups amb què treballaré a partir dels textos escrits per antropòlegs. Després, a les comunitats, els meus aliats han estat els savis i mestres, que m’han anat descrivint i assessorant com fer cada icona: m’indiquen quines persones de la comunitat podrien ser les més idònies per a representar cada deïtat i quins atributs o elements serien els més indicats per integrar la imatge. Així, el treball de camp consisteix a realitzar els retrats amb els que després, al meu taller, acoblo digitalment cada peça.

En un lapse inferior a vint anys, he vist comunitats desaparèixer sota les aigües d’una gran presa (A’ukre, comunitat Kayapó del Brasil); estar amenaçades per la mineria i el turisme (comunitats Quero del Perú), pel narcotràfic (Huichol, de Mèxic) o l’evangelització (Piaroa i Pemón, de Veneçuela). Els Déus d’Amèrica s’estan anant per sempre a una velocitat més gran del que jo creia inicialment i, amb ells, una part essencial de la humanitat -de tots nosaltres- s’enfonsarà irremeiablement en l’oblit o, pitjor encara, en la ignorància. El meu treball és a contra-rellotge i el camí encara és llarg.

Antonio Briceño
Juny 2018

L’espai canvia al voltant de les línies de ferrocarril que romanen, generacions després de la seva construcció.

Fluint cap a la distància o tallant a través d’una imatge, els raïls ens deixen sorpresos; i, no obstant això, la seva línia confiada ens ancora al nostre camí. Les estacions una vegada concorregudes se senten abandonades, objectes d’orgull estètic oblidat.

En altres llocs, les vies flueixen a través de passos muntanyencs immutables. La sèrie de fotografies “Railroad Landscapes” examina l’entorn oblidat de les vies dels ferrocarrils dels Estats Units.

De l’urbà al rural, Sanderson es va proposar examinar les vies existeixen com una força narrativa dins del marc, mirant també als llocs que descriuen la nostra història col·lectiva.

Arrelat en la seva passió pel disseny arquitectònic i històric, aquest projecte ha estat en marxa durant dotze anys.

Les fotografies van ser preses amb una càmera tradicional amb pel·lícula de 8×10 polzades durant un llarg viatge pels Estats Units d’Amèrica.

John Sanderson (1983, els Estats Units) se sent atret per paisatges topogràfics amplis, característics dels Estats Units d’Amèrica. És allí on se sent més creatiu. Les seves fotografies reconcilien els motius estatunidencs de la impermanencia i l’expansió dins del paisatge contemporani.

Els seus projectes inclouen temes com el transport, l’oci, la residència, la indústria i la decadència. Haver crescut en Midtown Manhattan, NY, ha influenciat gran part del seu treball, que està arrelat en una passió pel disseny arquitectònic.

Captura fotografies amb diferents càmeres de pel·lícula de gran format per a cada projecte.

Les fotografies de Sanderson han estat publicades en moltes revistes i periòdics com PDN Magazine, Slate Magazine, BBC News, The Wall Street Journal, Lenscratch i NBC News. Les seves obres formen part de diverses col·leccions privades i públiques.

john-sanderson.com
@johnsandersonphotographer

Amb la col·laboració de VM Foto